dissabte, 14 d’abril de 2012

Rodajoc 2012




Els alumnes del Cicle de Grau Mig i els de primer del Cicle de Grau Superior d'Esports han col·laborat en l'organització i dinamització de la novena edició del Rodajoc celebrada el passat divendres 13 d'abril. Participen del muntatge i del desmuntatge de les diferents estacions del Rodajoc alhora que són els màxims responsables de la dinamització dels jocs: enguany eren els encarregats de dinamitzar un grup de 16 o 17 nens i nenes acompanyant-los i fent-los jugar als 13 jocs que conformaven cadascun dels circuits. Des de l'Escola ens agradaria agraïr a les diferents entitats organitzadores i col·laboradores el fet d'obrir-nos la possibilitat de participar d'aquest esdeveniment oferint, d'aquesta manera, un context real de pràctica i una nova experiència formativa als nostres alumnes. També ens agradaria felicitar els alumnes per la bona feina feta.

Diari d'un supervivent



Diumenge 25 de març del 2012

Són les 8 h del vespre. Demà toca sortida de supervivència... potser que comencem a fer la maleta. A veure, quines són les coses realment importants per sobreviure? Bufa! Ara em podria asseure durant dues hores, amb la mirada perduda, i intentar respondre a la pregunta. Haurem de concretar-la: quines són les coses més importants per fer una sortida a St. Miquel i al Pla de Falgars i quedar-s'hi a dormir? Sembla que aquesta pregunta és més senzilla de respondre... Ah, per cert! Crec que els alumnes em van fer arribar una llista de "coses importants"...maleta de "cole", carpeta de "cole",... llista! Què m'expliquen? Molt ben ordenat! Material per la ruta en BTT: aquest no el necessitaré, amablement faré classe fins a les 11,30 i llavors agafaré el cotxe fins a Hostalets. Seguim, material per la ruta a peu: això ja m'interessa més. Pinta molt bé: calçat adequat, aigua, dinar, equip de comunicació... Fantàstic! Què més? Material per l'estada: tenda, sac de dormir, màrfega, frontal... Perfecte! Doncs vinga! Armari, maleta de les grans ocasions, sabates, tenda, màrfega, frontal, roba necessària,... millor que reparteixi bé el pes per si hem de caminar gaire... esmorzar del dimarts,... dinar? el compraré demà, el pa estarà en millors condicions...aigua? cantimplora de 1,5L, i ampolla de 1,5L... potser és massa pes, però només hi ha una font... serem previsors, mai se sap! Tot a punt! ara només queda fer la cosa més important: descansar! Per què per molts anys que passin la nit abans d'una excursió costa dormir?

Dilluns 26 de març del 2012  

Despertador, dutxa, esmorzar bé (no sé quan tornaré a menjar: comença la supervivència!), cotxe (aparcar-lo a prop de l'escola perquè els alumnes hi puguin deixar les tendes), clau del cotxe al despatx per la Laia, classe... una altra classe... i una altra classe... les 11,30h, ara ja s'hi val: que comenci l'aventura!

Entrepans per dinar i per sopar, última revisió de la maleta, les tendes ja estan carregades al cotxe, la Cora també (està lesionada, no pot anar amb bicicleta però pot caminar...trobo bé que fem tot el que poguem fer), tot correcte!...Tot el que ara ja no estigui preparat ja no hi haurà res a fer. Música i rumb a Hostalets.

No es veu ningú al poble: sembla una d'aquelles pel·lícules de Cowboys! Segur que els dies festius no és així, si més no, no tant exagerat, penso que som uns privilegiats de poder dedicar un dilluns a perdre's per la muntanya. Trucada de rigor: "-Laia! ja som a Hostalets!, Com? Esteu caminant? 30-45min? Ok! No patiu, aneu fent, aprofitaré per esmorzar... fins ara!-.

-Un te verd si us plau!- la dona del bar se'm queda mirant intentant comprovar si em reconeix, no cal que s'hi esforci, penso jo, però bé, tothom s'entreté amb el que vol. És l'últim moment de pau, cal aprofitar-lo, d'aquí a 30 minuts estaré envoltat de joves amb ganes de noves experiències... això no saps mai si serà bo o dolent.

A l'horitzó es divisa un núvol de pols que envolta un grup d'excursionistes: són ells! Descarreguem les tendes. -"Tothom té tenda per dormir?"- és important no carregar més tendes de les necessàries. M'adono en aquest moment que algunes de les tendes seran fàcils de "muntar" però no seran gens fàcils de portar, i potser tampoc ho seran de "desmuntar"!... és ben bé que quan volem fer fàcil una cosa en compliquem una altra: els humans som així! 

Comencem a caminar, per defecte professional reviso el calçat dels alumnes: un amb bambes, un altre amb calçat de sola llisa (que hi haurà torneig de tennis a la tarda?), un altre amb els cordons mal cordats: suposo que quan ens disposem a caminar i a sobreviure tothom escull el grau de dificultat amb què ho vol fer.

M'agrada la sortida! Els alumnes van gestionant les pauses de manera que hi hagin els corresponents temps d'hidratació i, sobretot, de reagrupament, penso que és una qüestió de seguretat però també d'ètica: lo important de fer coses en grup és precisament això, poder-les fer junts.

Dinar a St. Miquel. Només dues reflexions: que bé que et sents quan has fet un cim, per petit que sigui. I sort que la importància de les coses no es mesura pel volum que ocupen ni per lo grans que són... si fos així els humans hi tindríem poc a guanyar!Les vistes ens fan sentir petits... 

Baixada cap al Pla de Falgars: la posada en marxa del grup és correcta però als pocs metres comencen a aparèixer unes ganes terribles d'acampar... em sembla correcte, el lloc escollit finalment també em sembla adequat (penso que algú, alhora d'escollir el lloc no comptava que hi havia una desena de tendes, potser comptaven en dormir tots a la mateixa!). Muntem tendes, uns amb més traça que d'altres, però finalment tots ens en sortim! No deixa d'encuriosir-me el fet de pensar què faran tots aquells que no han posat el protector de la tenda en el cas que plogui: en aquell moment penso, sense cap mala intenció, que, tot i que el temps indica el contrari, seria divertit que ho fes.

Un cop situats, els alumnes, la majoria, em sorprenen explicant-nos tot de recursos per sobreviure a la muntanya: com trobar/aconseguir aigua, menjar, refugi... al darrera hi ha tot un treball d'investigació molt correcte i un treball de comunicació més que excel·lent. En aquell moment m'adono que, de fet, com  el qui no vol la cosa, portem més de dos terços de curs i que, per tant, aquests alumnes ja han de començar a estar preparats.

Juguem (alguns per defecte gaudim observant com la gent juga... o aprofitem per saber com són mentre juguen: l'aula no et dóna aquesta possibilitat), fem Ioga (ens adonem que existeixen músculs que no sabíem i fins i tot comprovem que innecessariament generem tensions a algunes parts del cos que, a priori, haurien d'estar relaxades), sopem plegats (gràcies a tots als que n'ofereixen!... n'hi ha que ens dediquem a alimentar els gossos perquè els estimem molt i llavors hem de demanar menjar: tothom té l'escala de valors que vol no?) i fem una reflexió final: és interessant comprovar com hi ha gent que es crea els seus propis objectius i treballa per assolir-los mentre que n'hi ha d'altres que pertanyen als objectius dels altres... algú, mentre acaba de sopar, es pregunta què és això d'un objectiu: hi ha d'haver de tot diuen!

És hora de dormir,... per alguns! Com pot ser que hi hagi gent que no entengui que una tela de tenda és diferent d'una paret? Que de la mateixa manera que ell escolta el que diuen els altres, els altres escolten el que diuen ells? Com pot ser que hi hagi gent, que han de ser monitors i experts en temes de muntanya, que no sàpiguen que la regla d'or quan es fa acampada és el silenci per tal de respectar el descans dels altres? Quan arribarem a entendre que és precisament el silenci de la nit el que fa especial dormir a la muntanya?... Penso dues coses mentre intento dormir: aposto a tot o res que precisament els que més estan molestant l'endemà seran els últims de llevar-se i faran anar malament al grup, i aposto que precisament els que estan parlant l'endemà seran els primers de no complir amb les seves obligacions, i quan  toqui estar a l'aula, estaran dormint plàcidament a casa seva. Llavors penso que potser la primavera és una mala època per fer acampades: n'hi ha que no tenen del tot controlades les seves pròpies hormones. El temps ens ajudarà a controlar les hormones i a saber qui és prou vàlid per treballar en aquest àmbit: paciència Ferran, paciència... tu ja dormiràs d'aquí a 24 hores després de 6 hores de classe i una reunió...però segur que val la pena... Bona nit!

Dimarts 27 de març del 2012

El despertador de les 5,00 del matí no ens ha perdonat, no ha tingut compassió. Les 5 i 3 minuts, em començo a vestir, a fer la maleta, a treure les coses fora de la tenda (i ràpid si no vull que em caigui a sobre: n'hi ha que són més ràpids i ja l'estan desmuntant!). Tot a dins la maleta menys l'esmorzar, la tenda recollida, és hora d'ajudar i animar a recollir als que van més tard (per aquelles casualitats de la vida potser són els que ahir no s'adormien ni amb somnífers...), és hora, també, d'esmorzar, ens espera una baixada apassionant amb frontals: el sol encara dorm. Com pot ser que hi hagi gent que no porti lot, frontal, algun estri per fer llum, sabent que hem de fer la baixada que hem de fer? Potser són cuques de llum? Gats?... Ni una cosa ni l'altra, les tècniques humanes de supervivència no han avançat tant, necessiten que la bona gent els faci llum o els deixi el frontal: sort que encara en queden d'aquests!

Tot i que n'hi ha algun que crec que no sap ben bé què està passant, no sap si està a St. Miquel o a Llambilles, si està despert o somiant, o està patint una mena de malson d'aquells que et passes la nit corrent pel bosc pensant que et persegueix algú, la baixada la fem a un bon ritme, amb bon companyerisme, ajudant quan és necessari, gestionant correctament les aturades de reagrupament... fins que arribem a Hostalets.

Carreguem les tendes al cotxe i m'acomiado del grup desitjant que el tram de tornada que els queda sigui el màxim de tranquil possible.

Tornem a Olot, deixo la Cora a l'escola, vaig fins a casa, aparco la maleta, em dutxo, em poso roba neta, torno a agafar el cotxe, aparco davant de l'escola perquè els alumnes puguin treure les tendes quan arribin, pujo a dalt, em truca la Laia: "-Ja sou a Les Preses? Fantàstic, que tingueu bona tornada!". Les 8,30 en punt del dimarts, començo a fer classe de futbol, content d'haver arribat, d'haver col·laborat, per poc que sigui, en un projecte apassionant dels alumnes de Grau Mig gestat durant les hores de Supervivència, content d'haver vist un grup d'alumnes que només tinc una hora a la setmana a l'aula en plena acció a la Natura, conscient que ens queda molta feina per fer, però sobretot amb alguna cosa a dins que no m'acaba de deixar tranquil: al cap d'una hora aproximadament trec el cap per la finestra per comprovar si ha arribat tothom, és llavors quan veig alumnes de Grau Mig prenent les formes corporals més diverses, intentant adaptar els cossos sobre les escales de Plaça Clarà buscant aquella posició que sembli més còmoda... potser la imatge no és gaire bonica, però per dins entenc que, de fet, han arribat i tot ha anat bé: sabem que l'objectiu sempre és arribar a casa.

Quan acabo les classes del matí canvio el cotxe de lloc, les tendes ja no hi són. Torno cap a classe disposat a fer la següent hora, és en aquell moment que em creuo amb alguns alumnes que segueixen una direcció diferent a la del bar o a la de classe, penso que deuen anar a dormir, penso que precisament potser són els que ahir no van deixar dormir als altres... sigui com sigui penso que, per depèn de quines coses, encara hem de madurar molt... i ho hem de fer en poc temps! serem capaços de sobreviure a aquest fet també?

Ferran Roca